comitedebenvinguda

30 anys de construcció de l’Europa Neoliberal

Implicacions de la construcció del projecte neoliberal europeu, consolidat amb el Tractat de Lisboa

– Una Unió Europea antidemocràtica
– S’augmenten les desigualtats de classe i gènere
– La població immigrant esdevé el cap de turc de la crisi
– Es construeix un model que incrementa la petjada ecològica
– La Unió Europea és un projecte imperialista
– Privatització dels serveis socials
– Increment del militarisme i la repressió

Trenta anys de construcció de l’Europa Neoliberal

Des de finals dels setanta, i especialment amb la presidència Reagan, EEUU (seguit de la Gran Bretanya de Thatcher) s’impulsa un nou capitalisme cada vegada més globalitzat, basat en el creixent predomini dels mercats financers (especialment, Wall Street, però també la City de Londres), i en una profunda redefinició del paper de l’Estat (desmantellament de la seva cara social), de la relació capital-treball (desregulació laboral), i de les relacions de poder Nord-Sud (mitjançant la gestió i l’imposició- de la crisi del deute extern): el neoliberalisme. (Fernández Durán, R., 2007).

El 1983, les principals empreses transnacionals reunides en el lobby de pressió ERT (European Round Table of Industrialists) i el Bussines Europe, presenten un document per a demanar un mercat comú. 

El 1985 es signa el l’acord de Schengen sobre la lliure circulació de persones, en concret, sobre la lliure circulació de la força de treball. Aquest fet significa a l’hora l’increment de mesures pel control fronter exterior. Es tracta, doncs, del primer exemple del que s’ha anomenat l’Europa a vàries velocitats.

El 1986, amb la incorporació de l’Estat espanyol i Portugal a la CEE, se signa l’Acta Única -que entrarà definitivament en vigor el 1993-, promogut per la Comissió Europea  representa el gir definitiu d’Europa cap al neoliberalisme. En aquest sentit, s’havien assumit els grans acords d’integració econòmica per al mercat comú de capitals i de mercaderies. Així, l’Acta Única establia la liberalització comercial, financera i productiva, tot establint les condicions jurídiques per tal que el 1993 entràs en vigor una àrea de lliure comerç, una unió duanera, i un Mercat Únic (MU) de mercaderies, serveis, capitals i persones dins del marc dels estats membres de la Comunitat Europea. Dins l’Acta Única es van establir també reformes en els mecanisme de decisió i en sistema de seguretat i de defensa comú de la CE.

La següent passa la constitueix el Tractat de la Unió Europea (TUE) de 1992, més conegut com a Tractat de Maastricht.
El Tractat de Maastricht representa un canvi en el sentit que a partir d’aleshores el projecte Europeu ja no serà “només” econòmic sinó que consistirà en l’establiment ja d’una política comú. És a dir que a partir d’aquests moments la Unió Europea tendrà un caire polític per completar l’objectiu comú d’acumulació de capital. La CEE (Comunitat Econòmica Europea) amb Maastricht passa a anomenar-se UE (Unió Europea).

Amb el Tractat de Maastricht s’aprova la Unió Econòmica i Monetària (UEM). Aquesta Unió significa, pels estats que en volguessin formar part, la supressió de les seves monedes i el canvi per la moneda comú, que més tard esdevindria l’euro. Es fixaven uns “criteris de convergència” d’obligat compliment per ser admesos dins de l’Eurozona, i conseqüentment, per participar en l’Eurosistema. Els criteris vénen establerts a l’article 121 del Tractat de la CE, són quatre i fan referència a l’estabilitat de preus, a les finances governamentals, als tipus de canvi i a les taxes d’interès a llarg termini.

El  1998 es crea el Banc Central Europeu, i un any després es fixa el tipus de canvi entre les monedes dels onze Estats membres de la UEM, i l’adopció de l’euro com a moneda única. A partir de llavors, el BCE assumeix la tasca de dirigir la política monetària única de la zona de l’euro. L’1 de gener de 2002, amb la introducció dels bitllets i monedes en euros finalitza la transició cap a l’euro.

Però Maastricht era bastant més que la UEM, encara que la consecució de la moneda única fora la pedra angular i el gruix de dita Tractada. Segons Fernández Durán (2007), en cap altre àmbit com el monetari és tan manifesta la cessió de sobirania estatal, per tal que el projecte europeu pogués plantar cara a les noves dinàmiques de la globalització econòmica i, sobretot, financera. Per primera vegada, doncs, s’obre de forma clara, però molt incipient encara, el camí cap a la construcció de l’Europa política i militar, a partir de l’impuls centrípet que generaria (se suposava) la creació de la moneda única. (Fernández Durán, R., 2007).
En aquests sentit, s’adoptava la Política Exterior i de Seguretat Comú (PESC) i la Cooperació en Assumptes d’Interior i de Justícia, ja que d’acord amb Fernández Durán (2007), una vegada desapareguda la vinculació de les monedes directa o indirectament amb l’or, les principals divises mundials només se sustentaven en la confiança, i aquesta (un bé fràgil) es garantia principalment amb un fort poder polític i militar. Sent així, la futura moneda única necessitava, per a afermar-se i poder arribar a competir amb el dòlar, un component polític-militar del que el projecte europeu mancava fins aleshores.

El 1997 té lloc el Tractat d’Amsterdam, on es van tractar els temes que havien quedat pendents a Maastricht, però fonamentalment: justícia, cooperació policial, política exterior i seguretat comú, ocupació, i lliure circulació de “ciutadans” i “ocupació”, i formes d’integració dels nous estats membres. A partir d’aquest Tractat neix la Europol, la  policia europea, que comença a funcionar a partir de 2004, i on l’Estat espanyol fou un dels impulsors. Les activitats prioritàries de l’Europol, d’acord amb la European Police Office (2009), són la prevenció i la repressió contra el tràfic il·legal de drogues, les xarxes d’immigració il·legal, el terrorisme, la falsificació de la moneda i altres mitjans de pagament, el tràfic de persones, el tràfic il·legal de vehicles i el blanqueig de capitals.

Des de llavors, pot ser qualificat de terrorisme un projecte polític que, tot i que, fora de qualsevol pràctica violenta, practiqui de forma radical la dissidència política. D’acord amb Zulueta (2001), l’Europol té una clara vocació per l’autonomia, per funcionar, en realitat, al marge de qualsevol funcionament legal i formalitzat, sense que jutges ni autoritats polítiques (estatals o comunitàries) tinguin cap control sobre ella. És en la pràctica una organització incontrolada i incontrolable. I, sense cap dubte, protagonitzarà el que fins ara s’ha denominat "guerra bruta" contra qualsevol tipus de dissidència política, en comptar amb una normativa que empara qualsevol tipus d’activitat il·lícita que puguin realitzar els seus membres. En aquest sentit, l’Europol contempla privilegis com ara, i entre d’altres, la immunitat davant els processos judicials per la responsabilitat que comportin els perjudicis causats a les persones respecte al tractament il·lícit o incorrecte de dades; els seus béns estan exempts de registre, confiscació, confiscació i de qualsevol altra forma d’interferència, així com de qualsevol impost directe i indirecte. A més, l’Europol pot adquirir, tenir i utilitzar qualsevol moneda, i podrà operar en comptes de qualsevol divisa "sense estar sotmesa a controls financers, regulacions, ni exigències de notificació de cap tipus"(Zulueta, 2001).

En paral·lel a la neoliberalització del projecte europeu, aquest anava ampliant els seus estats membres. El 1993 havia començat una gran ampliació cap a l’Est amb 12 nous Estats. Les raons d’aquesta macroampliació a l’Est eren clares: incrementar el mercat de la UE (més de 100 milions de noves consumidores), beneficiar-se d’una força de treball qualificada i molt barata (de cara a futures deslocalitzacions, i succionant-la a través de la immigració), apropiar-se de les seves empreses, bancs, serveis públics i recursos, i desactivar el perill que podia suposar el seu potencial militar, al mateix temps que segregaven a aquests països de l’àrea d’influència de Rússia. (Fernández Durán, 2007).

Amb l’entrada al segle XXI, segueix l’intensificació de la neoliberalització d’Europa amb l’aprovació de l’Estratègia de Lisboa el març del 2000, que tenia com a objectiu fonamental el de “convertir l’economia de la Unió en l’economia del coneixement més competitiva i dinàmica del món, abans del 2010 (…)”. (Consell Europeu de Lisboa, 2000). El 2001 se signa el Tractat de Niza, que tot reformant els acords del Tractat d’Amsterdam, pretén reformar l’estructura institucional de la Unió, per tal de poder afrontar la seva ampliació –tot i que no s’arriba a gaire acords en comú-.

A la cimera del Consell Europeu a Laeken el desembre de 2001, sota la presidència belga, els caps de govern confereixen a l’anomenada Convenció l’elaboració d’un text amb una normativa per tal de regir la UE. És d’aquí on neix el que esdevindria el text de la Constitució Europea signat a Roma el 29 d’octubre de 2004 i que hauria de ser ratificat per cadascun dels països membres abans del final de 2006.
L’intent de Constitució Europea representava la consolidació de l’Europa neoliberal, una Europa que fins als anys vuitanta s’havia presentat amb un capitalisme “de rostre humà” amb l’Estat del Benestar, que es va anar desmantellant amb el que Fernández Duran (2007) anomena formes de domini fort. La Constitució Europea va ser un acord de mínims que blindava i aprofundia l’Europa neoliberal existent (tot possibilitant la privatització dels serveis públics i promovent la liberalització del comerç mundial), i que suposava un pas important (però limitat) per a construir l’Europa política i militar que necessitava el capital continental. (Fernández Durán, R., 2007).

El govern espanyol va ser el primer a aprovar en referèndum la Constitució (els primers a Europa), en la consulta electoral de més baixa participació de la democràcia espanyola (42%). Però a pesar del 77% de Sí, només entre el 30 i 35% de la població van recolzar la Constitució. Això va ser celebrat com un gran triomf per a Europa i per a la democràcia espanyola. (Fernández Durán, R., 2007). Tot i que el Tractat Constitucional ja va néixer amb un fort dèficit democràtic, essent un projecte definit des de dalt amb una participació gairebé nul·la de la societat civil, es va intentar legitimar mitjançant referèndums, tot i que no van tenir els resultats esperats pels caps d’Estats de la UE.

La Constitució Europea va ser rebutjada per Holanda i França. El text, necessitava de l’aprovació de cadascun dels estats membres, per a la seva posada en marxa.

Com a resposta a la fallida de la Constitució, es redacta el Tractat de Lisboa, el qual modifica el Tractat de la Unió Europea i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea. Encara que, a la pràctica, és molt semblant a l’anterior text constitucional. Aquest tractat ja no contemplava el referèndum a cadascun dels estats membres de la Unió per a la seva aprovació, a excepció del cas d’Irlanda, on les seves lleis sí l’exigeixen. Curiosament, a l’únic estat on el Tractat passa per consulta, és rebutjat. Altra vegada, la Constitució Europea, ara anomenada Tractat de Lisboa, torna a quedar bloquejada. Però, aquesta vegada, el dèficit democràtic europeu, és fa visible quan, segons el Consell de la Unió, Irlanda ha de repetir-lo. És així com, el Tractat, fou signat a Lisboa el 13 de Desembre de 2007 i aprovat l’1 de desembre de 2010.

Implicacions de la construcció del projecte neoliberal europeu, consolidat amb el Tractat de Lisboa

Una Unió Europea antidemocràtica
La Unió Europea dibuixada pel Tractat de Lisboa, que reprèn l’essencial de la fallida Constitució Europea, és una UE antidemocràtica, on les decisions es prenen allunyades de les persones i sense cap possibilitat de control democràtic, en connivència amb els grups de pressió proempresarials. La presidència espanyola de la UE té com a un dels seus objectius profunditzar aquesta lògica, desenvolupant mesures per el Tractat de Lisboa.
La professionalització de la política, els lligams cada cop més estrets entre el món empresarial i la política, i les polítiques neoliberals han generalitzat la corrupció en molts països de la UE, com ho mostren els recents escàndols a casa nostra. La corrupció, lluny de ser un problema causat per actituds individuals mogudes per l’avarícia, és una conseqüència del model econòmic implementat als darrers anys, basat en l’especulació i la desregulació.

S’augmenten les desigualtats de classe i gènere
L’opció de les elits polítiques i econòmiques de la UE és intentar transferir el cost de la crisi als sectors populars. Per tot arreu les mesures dels governs de la UE busquen que la crisi la paguin les i els assalariats i aprofundeixen les polítiques neoliberals, mitjançant acomiadaments massius i l’increment brutal de l’atur, retallada i moderació dels salaris, amenaçant els drets socials conquerits a través de noves “contra-reformes” laborals i de pensions, i afavorint descaradament als rics organitzant rescats bancaris, aplicant polítiques fiscals regressives, i claudicant front a les grans multinacionals. Durant la presidència espanyola de la UE es pretén abordar la revisió de l’anomenada “Estratègia de Lisboa”, que defineix la política d’ocupació dels països de la UE, profunditzant la seva orientació neoliberal malgrat el seu fracàs evident.
La combinació entre precarietat, salaris de misèria, dificultats per accedir a un habitatge digne, que afecta de forma particular a la joventut, i l’augment incessant de l’atur transforma la crisi econòmica en una veritable crisi social que deixa a l’estacada milions de persones, amb dificultats per arribar a finals de mes i satisfer les necessitats bàsiques. A més, continuen les polítiques de privatització i la mercantilització dels serveis públics, especialment en sectors com la sanitat, l’educació, l’energia o el transport, amb l’aplicació de directives liberalitzadores i polítiques com les del procés de Bolonya.
Les dones sofreixen de forma particular l’impacte de la crisi, pateixen discriminació al mercat de treball, taxes d’atur i precarietat més elevades a les dels homes i carreguen gran pes de la debilitat dels mecanismes de l’Estat del benestar, degut al desigual repartiment del treball domèstic i la cura. L’ascens de la dreta populista dins la UE difon concepcions reaccionàries sobre la família, la sexualitat, les opcions sexuals, i el paper de la dona a la societat i amenaça en retallar drets com el de l’avortament, encara conquerit de forma molt limitat.
El Tractat, a més, configura una estructura institucional europea que atorga major pes a aquells països més rics (les “locomotores” de la UE), potenciant, així, les dicotomies centre-perifèria –situacions de desequilibri entre les diferents “Europes”- dins la pròpia UE en el que, suposadament, havia de ser un procés unificador.

La població immigrant esdevé el cap de turc de la crisi
En aquest escenari augmenta la pressió vers la població immigrant. Si abans de la crisi la immigració va ser requerida per ser superexplotada sense drets en els pitjors treballs, ara s’incrementen les expulsions, s’articula un pla de retorn i s’accentua la repressió. La política de la UE (i la Llei d’Estrangeria) és aixecar més murs i externalitzar les fronteres. Aquesta política de racisme institucional situa els i les immigrants com a culpables de la crisi per tal d’ocultar la responsabilitat del sistema, fomentant així la divisió i el racisme socials. Això comporta, a més, que milions de persones tenguin menys drets que la resta de la població.

Es construeix un model que incrementa la petjada ecològica
En un context on es qüestiona el model de creixement econòmic imperant (pel deteriorament socioambiental que comporta), i on cada vegada es parla més de la necessitat de plantejar el decreixement econòmic, a l’article 3 del text es defineix com a gran objectiu de la UE, paradoxalment, el creixement econòmic, essent les bases d’aquest la lliure circulació de capitals (especialment el capital financer) i el principi de competència. Pel que fa a la lliure circulació de capitals, l’article 188b especifica que la Unió “contribueix […] a la supressió progressiva de les restriccions als intercanvis internacionals i a les inversions estrangeres directes, així com les barreres duaneres i d’altres”. Darrera aquestes “altres” barreres s’amaga la possibilitat d’eliminar aquells obstacles normatius que dificultin la lliure competència en un mercat global. La deslocalització de la producció als països de l’Est impulsa un model de transport fortament motoritzat (elevats requeriments energètics i elevades emissions de CO2 en moments del Peak Oil), i que no és viable sense la construcció de grans infraestructures (segellament i segmentació del territori que amenacen la biodiversitat). Aquesta deslocalització pot portar, en molts casos, a l’enfonsament de les economies locals i la devastació del medi ambient d’aquestes perifèries europees. A més, per tal de reduir la dependència del petroli que implica l’increment de motorització, s’impulsa l’ús d’agrocombustibles, fet que està generant greus impactes ambientals, territorials, socials i alimentaris a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, i que sembla que s’accentuaran més en el futur. La Política Agraria Comú (PAC) està al servei d’un model d’agronegoci al servei de les grans multinacionals del sector, ensorra el món rural i la petita pagesia, fomenta els aliments transgènics, una alimentació de mala qualitat i soscava la sobirania alimentaria.
També en relació al tema energètic destaca el fet que, per a fer front al Peak Oil (i el Peak Gas) i amb la coartada del canvi climàtic, a la Comissió Europea es dóna un renovat impuls de l’energia nuclear.
La raó de tot això és també mantenir en funcionament aquest model econòmic basat en el creixement sense límits, alimentat pel consum d’energia i per l’expansió descomunal del crèdit a tots els nivells, que està creant bombolles financeres (immobiliària i de complexos instruments financers: derivats, private equity, hedge funds), que estan començant a esclatar com a resultat del fort canvi experimentat en les variables que les han possibilitat (tipus d’interès, preu del petroli, etc.). Aquestes bombolles, especialment la immobiliària, estan generant un veritable terratrèmol social, provocant un enorme transvasament de rendes dels sectors no propietaris cap als sectors propietaris, a part d’un brutal impacte territorial i ambiental. (Fernández Durán, R., 2007).

La Unió Europea és un projecte imperialista
Les multinacionals europees, amb el suport actiu dels governs de la UE, continuen amb la seva política de rapinya dels recursos naturals dels pobles del sud i de d’explotació de la mà d’obra, a la recerca de matèries primes barates i de nous mercats. El deute extern dels països empobrits, un deute il·legítim, segueix sense anular-se i utilizant-se com un mecanisme per imposar als governs del sud polítiques d’ajust. I la diplomàcia europea segueix treballant per soscavar els processos de canvi empresos en diferents països de llatinoamerica i salvaguardar els interessos empresarials europeus.

Privatització dels serveis socials
En relació a la lliure competència i els seus possibles efectes “col·laterals”, l’aprovació del Tractat de Lisboa implica l’assumpció de la directiva Bolkenstein, que promou la liberalització dels serveis i, per tant, també els del transport, els turístics i els comercials, tots ells molt rellevants a nivell insular. La seva liberalització podria desmantellar, parcialment, la regulació duta a terme des del govern autonòmic en aquest sentit (p.ex. eliminar els obstacles als serveis hotelers, com el POOT, o a les grans superfícies comercials). Per altra banda, també poden quedar subjectes a les normes de la competència els serveis públics (art. 86 i 87). D’aquesta manera s’obre la porta a la privatització total de la sanitat, l’educació, les pensions però també de recursos naturals com l’aigua. No obstant, aquest tema és un dels més sensibles i existeixen encara molts dubtes al respecte. En qualsevol cas, passen de ser considerats serveis públics a SEIG (Serveis d’Interès General).
Així, el dret de garantia dels serveis socials és substituït pel dret d’accés, en paraules de Ramón Fernández Duran (2008: 9): “allò social és una opció en regressió, però la competència és una obligació, la desregulació i la precarietat laboral una exigència, i la llibertat de moviments dels diners una cosa intocable”.
En definitiva, el que promou el Tractat de Lisboa és l’”americanització” del “projecte europeu”, tot reforçant-ne el caràcter neoliberal en detriment dels aspectes socials que caracteritzaren, en els seus inicis, la construcció de l’anomenat Estat del Benestar. Estam davant un canvi del model que va aportar importants beneficis en matèria de normativa ambiental, especialment en aquells estats membres, com l’espanyol, que presentaven un marc normatiu més lax. S’han anat imposant les polítiques de tall neoliberal, i la defensa de la competència i del mercat són els eixos prioritaris, tot això acompanyat d’una rebaixa significativa d’aquelles regulacions que puguin suposar limitacions a dita competència en un mercat global.

Increment del militarisme i la repressió
L’aplicació d’aquest nou model s’instaura en un context d’ascens del debat sobre seguretat que reforça solucions més jeràrquiques per tal de fer front als riscos i amenaces de la societat global. En aquest sentit, del Tractat de Lisboa es desprenen com a aspectes centrals la política militar (UE cap a fora) i policial (UE cap a dins). Això s’aconsegueix, per una banda, augmentant el grau de militarització de la UE: increment de la despesa militar (art. 27.3), potenciació de la pertinença a la OTAN (art. 27.7), recolzament d’atacs preventius a qualsevol lloc del planeta (art. 28),… I per l’altra, amb possibles retalls en els drets civils. En aquest sentit, s’ha retirat la Carta de Drets Fonamentals (que, entre d’altres, reconeixia el dret a vaga), al mateix temps que s’ha introduït una clàusula que permet als estats suprimir drets fonamentals, a més d’apostar per una política d’immigració exterior dura, de caràcter criminalitzador.
L’Europa del capital és també l’Europa de la guerra i el rearmament, amb una política de defensa subalterna a l’OTAN, que ha afavorit la remilitarització dels països europeus i els interessos de la indústria de l’armament, amb l’objectiu de construir una Europa-potència. La política militarista i imperialista de la UE queda clarament de manifest amb la presència de tropes de varis països europeus a l’Afganistan, una guerra la naturalesa de la qual cada cop és més evident per l’opinió pública. Al mateix temps, es manté la complicitat i s’aprofundeixen els acords comercials i polítics amb l’Estat d’Israel i la repressió al poble palestí.
L’actual UE es basa en una Europa dels Estats que nega el dret a l’autodeterminació de molts pobles europeus que es troben empresonats i esquarterats. Els Països Catalans som un d’aquests pobles a qui es nega el dret a decidir lliurement el propi futur. La uniformització i globalització amenacen les llengües minoritàries i minoritzades, que es troben desemparades davant d’unes administracions que no practiquen polítiques per defensar-les.
La crisi i el malestar social acumulat provoca un increment de les mesures repressives per part dels Estats de la UE i la retallada de llibertats democràtiques bàsiques, sovint amb el pretext de la “guerra contra el terrorisme”, que busquen criminalitzar i contenir la dissidència.

Referències

• Endika Zulueta . ¿QUÉ ES EUROPOL?. Extraído del libreto de INGOBERNABLES de "Sin Dios".
• Fernández Durán, Ramón (2007). De la CEE a la UE “superpotencia mundial” (Roma, 1957-Lisboa, 2007). 50 años de la “Europa” del capital culminan con el nuevo Tratado de Reforma.
• García,  C. (2004). Organismos Financieros Internacionales. 
• Tratado Constitutivo de la Comunidad Europea. Título VII. Política económica y monetaria. Capítulo I. Política económica.

no65hores@llistes.moviments.net
http://dbalears.cat/actualitat/Ara/brussel-les-expedienta-espanya-pel-seu-deficit.html
http://www.bde.es/eurosist/uem/fases.htm
http://free-news.org/NOM_Europol_01.htm
http://www.diplomatie.gouv.fr/es/IMG/gif/etapes-es-767.gif
http://es.wikipedia.org/wiki/Comunidad_Europea_del_Carb%C3%B3n_y_del_Acero
http://www.europol.europa.eu/index.asp?page=facts_fr&language=es
http://www.europarl.europa.eu/summits/lis1_es.htm#a

Com ja s’ha explicat, del Tractat de Lisboa podem extreure el creixent caràcter militarista de la UE ja que:

• El Ministeri de Defensa augmenta de manera encoberta els seus pressupostos a través de partides del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç que també van destines a la recerca militar i, a través de l’us de crèdits que després no són retornats. Es tracta d’aportacions reemborsables a empreses per al desenvolupament de projectes tecnològics industrials relacionats amb programes de defensa. El cert és que aquests diners han estat una manera camuflada d’augmentar els recursos destinats a la despesa militar; ja que des de 1997 s’han cedit en forma de crèdits 14.205 M€ i que la part retornada per part de les empreses no arriba a l’1% d’aquesta quantitat. (Xavier Bohigas, 2009).

• Segons els pressupostos generals de l’Estat, les despeses militars (art 27-3) per l’any 2010 són de més de 10.000 milions d’euros. És interessant comparar els recursos dedicats a la recerca militar amb els de la civil. Les partides dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010 corresponents a la recerca civil sumen un total de 7.946,11 M€, això fa que la recerca militar representi un 13% del total de la recerca. Sembla bastant clara quina és la prioritat del govern espanyol pel que fa a la política de recerca. Només cal fer algun càlcul comparatiu: el pressupost assignat a les forces armades és tres vegades i mitja més que el dedicat a recerca sanitària, gairebé quaranta vegades més que el dedicat a la recerca geològicominera i mediambiental, catorze vegades el que es dedicarà a la recerca agrària, i 1,6 vegades el que es gastarà en finançar la majoria dels projectes de recerca de totes les universitats espanyoles i centres de recerca dependents del CSIC.

• Enrere ha quedat el procés de replegui de L’Iraq, una de les pedres filosofals de la primera legislatura de l’Executiu. Apagats els ecos del “no a la guerra” el postulats del Govern segueixen el dictat de la nova estratègia d’ Obama. Amb l’argument de sufocar l’escalada dels talibans, que s’han fet forts a Kandahar, la segona ciutat afganesa, Estats Units, enviarà altres 30.000 soldats a la zona (la xifra de nord-americanes s’elevarà fins a 65.000), fet que reclama un esforç equivalent entre els seus aliats. L’OTAN ha recollit el guant: 25 països afegiran 7.000 militars. Encara que no s’ha concretat qui oferix què, el govern espanyol pensa aportar entre 200 i 420 militars (avui, Espanya té mil unitats en la zona), (Sergio Herrero, 2009). En aquest sentit, és important destacar que un soldat espanyol en guerra suposa una despesa de 1.304 euros al dia.

• Se potencien els euroexèrcits (de cada vegada millor i més dotats i major capacitat d’intervenció exterior) i la pertinència a la OTAN (art 27-7 del Tractat de Lisboa).

• Aprovació de la Doctrina Solana: on la Unió pot intervenir militarment a qualsevol lloc del globus en defensa dels seus interessos, inclòs a través d’atacs preventius (art 28).

• S’està creant un sistema de posicionament via satèl·lit en tot el planeta que tindrà aplicació militar: El Galileo.

• Consolidació de les Missions Petersberg: tasques humanitàries encobertes i de rescat, gestió de crisi i manteniment de la pau, si és necessari mitjançant l’ús de les forces de combat. A la pràctica, significa que la UE avui té la capacitat d’enviar tropes en un plaç de 60 dies durant i per un període d’un any. Però això representa una fal·làcia, ja que a través de les mal anomenades missions de pau o humanitàries es pretén fer operacions de maquillatge a les forces armades, associades a la repressió, als cops d’estat, a l’ultradreta i el terror i van afegir el terme “humanitari” al desplegament de tancs i míssils, i de passada van destinar noves partides de pressupost a les guerres sota el còmput de despesa humanitària. En termes absoluts, entre gener i setembre de 2009, segons el Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs Justícia i Pau, Defensa s’ha gastat 713 milions d’euros en missions de pau, quaranta més que en el 2008.
  Aquestes invasions solidàries són un dret exclusiu de les potències. L’agressió humanitària de l’OTAN a Kosovo en 1999 tenia l’objectiu de controlar el trànsit dels hidrocarburs procedent d’Azerbaitjan, sortejant el gasoducte rus. Missió que va culminar amb la declaració d’independència de Kosovo per EEUU i la instal·lació de la mega base de Camp Bondsteel. Per a això, compassivament, van matar a milers de persones, van llançar tones de deixalles atòmiques, van destruir centenars de centres de salut, ponts, escoles i fàbriques.
  La missió humanitària d’Afganistan ha costat la vida de gairebé un milió de civils. Mentre estudiaven com extreure els recursos d’Àsia central, llançaven bombes de penjoll i míssils carregats d’urani empobrit. Les vuit milions d’afganeses que avui poden morir de fam no reben més que bombes diàriament. En 2004, els humanitaris del Pentàgon van trobar en el tsunami l’oportunitat d’or per a enviar contingents a la zona d’influència xinesa, reactivar la basi Utapao a Tailàndia, signar acords militars amb Filipines, Singapur i Sri Lanka i fer-se amb el control de Aceh, traslladant el seu porta-avió nuclear Lincoln a aquest enclavament un immens jaciment de gas que connecta l’oceà Índic amb el mar del sud de Xina. I què dir de la missió de pau a L’Iraq, que ja ha costat la vida a milers de civils, amb l’objectiu d’aconseguir petroli a qualsevol preu.

• Hi ha, de cada vegada més tropes a diferents indrets del planeta (Kosovo, Somàlia, Haití, Líban, Sudan, Bòsnia, Afganistan…). Missions en curs:
  • EUSEC. RD Congo
  • Atalanta: coincidint amb la presidència espanyola, una de les properes tasques que durà endavant l’estat espanyol serà una missió exploratòria que establirà les necessitats per entrenar a les forces de seguretat de Somàlia.
  • EU SSR Guinea Bissau. Guinea Equatorial.
  • MINUCART. Chad – RCA. Acabà juny 2009.
  • UNIFIL. Libre Hidalgo. Líban.
  • EUFOR ALTHEA. Bòsnia i Herzegovina.
  • ISAF. Afganistan.
  • MONUC. RD Congo
  • UNMIK. Kosovo.

• Unió Europea i comerç d’armes: els països de la Unió Europea (UE) són el primer exportador mundial d’armament pesat, per davant d’Estats Units i Rússia. Les exportacions d’armament són prèviament autoritzades pels governs dels Estats que la integren. Una política irresponsable en aquesta matèria pot afavorir el sorgiment o recrudescència de conflictes armats, donar lloc a violacions de drets humans, o provocar situacions d’inestabilitat.
  Els països de la UE han exportat armament a països com Aràbia Saudita, Xina, Colòmbia, Índia, l’Iraq, Israel, Pakistan, Sud-àfrica o Tanzània. Països en conflictes interns i externs.
  La Posició Comuna 2008/944/PESC deixa en mans dels Estats l’aplicació de la política comunitària de control de les exportacions d’armament. Uns Estats que, fins a ara, s’han preocupat més de promoure les exportacions de la indústria de guerra que de prevenir conflictes, protegir els drets humans o garantir la pau i la seguretat internacional. En aquest sentit, la nova regulació no sembla voler canviar la situació. (Eduardo Melero, 2009).
  Segons Justícia i Pau, en els últims anys els fluxos d’exportació i importació de material bèl·lic, han tingut un caràcter més regular com a conseqüència de l’entrada de diverses empreses espanyoles en programes de cooperació conjunta en l’àmbit militar (programes Eurofighter, avió de transport A 400M, helicòpter Tigre, carro de combat Leopard, míssils Meteor, Taurus i Iris-T i programa de comunicacions electròniques MIDS). Les exportacions espanyoles de material de defensa van experimentar en l’any 2008 un augment del 0,2 per cent pel que fa a 2007. El valor de l’efectivament exportat ascendeix a 934,4 milions d’euros. Al marge del conjunt de països que componen l’OTAN i la UE, no hi ha cap destinació entre els restants països que destaqui per la regularitat en les seves compres. Les exportacions a aquests països fluctuen any a any, depenent de contractes puntuals de certa importància que puguin aconseguir les empreses espanyoles. Aquestes vendes (263,7 milions d’euros i un 28,2 per cent) es van repartir entre 40 països, entre els quals van destacar El Marroc, amb 113,9 milions d’euros i un 12,2 per cent, materialitzat en 1.015 vehicles militars. Així mateix, van ser rellevants els enviaments a Brasil de 2 avions de transport de tropes (63,4 milions d’euros, 6,8 per cent) i a Colòmbia de 1 avió de transport de tropes (31,1 milions d’euros, 3,3 per cent). Pel que fa al cas d’Israel, sols el primer semestre de 2008 va vendre més que durant tot l’any 2007, en equips de formació d’imatge i contramedida; materials energètics i substàncies relacionades; i armes de calibre inferior a 20mm, bombes, torpedes, coets i míssils.

• Cal destacar que Espanya és ja el vuitè país del món en venda d’armament a països en conflicte o que destinen més recursos a la despesa militar que al desenvolupament humà, com Colòmbia, Israel i Ghana. Espanya és el responsable del 2,19% de les exportacions mundials de material de defensa, encara que per a l’economia espanyola només suposa el 0,51%, pel que el Govern perfectament podria decidir produir-lo però no exportar-lo, sense afectar a la situació econòmica, el que dóna a entendre que si no es prescindeix de les exportacions, és més que per raons econòmiques que per voluntats polítiques.
  En 2008 es van ingressar 933 milions d’euros, un 10% més que l’any anterior i cinc vegades més que en 1998, gràcies a les exportacions, de les quals el 35% es van realitzar a països en conflicte o en situacions de tensió, que participen en guerres o que inverteixen més en defensa que en polítiques socials.
  Països vetats per la Llei d’Exportació d’Armes, que també prohibeix, amb excepcions, la venda a països sancionats per l’ONU i la Unió Europea, aquells que no respectin els drets humans, que no condemnin el terrorisme ni els quals tinguin un nivell de benestar delicat.
  No obstant això, Espanya ven armes a Turquia, Angola, Sri Lanka, Pakistan i Kenya, entre uns altres, pel que l’esperit de la llei s’està vulnerant amb les exportacions a aquests països.
  Les principals exportacions realitzades entre 1998 i 2007 van ser aeronaus (32%) i vaixells (29%), mentre que el 11% va correspondre a la venda de combustibles i explosius, com bombes incendiàries, torpedes, míssils o bombes de penjoll.
  No obstant això, el Ministeri només indica que categoria pertanyen les armes que es venen, sense especificar quin tipus de material militar és ni qui és el productor ni el comprador. Justícia i Pau critica que les exportacions armamentistes estiguin sotmeses a la Llei de Secrets Oficials, que dificulta la informació.

• Espanya compta amb mercenaris per a les seves guerres brutes. Com és sabut, els vaixells espanyols que pesquen en aigües de l’Índic, en la zona de Somàlia, van a contar amb vigilància privada per a la seva autodefensa dels “pirates”. A aquests vigilants se’ls va a dotar d’armes llargues, és a dir, d’armament militar del que fins a ara l’exclusivitat la tenia l’exèrcit. Com ni l’armament ni les funcions dels vigilants permetien això, el Govern del militarista ZP ha modificat el Reial decret de Seguretat Privada, així com el reglament d’Armes de gener de 1993.  D’aquesta manera, es vendrà material de defensa de fins a la categoria quatre, que inclou metralladores i míssils, a empreses privades per a ús privat, el que significarà que Espanya entra a participar en la privatització de la guerra i el foment dels exèrcits de mercenaris. Amb això es donarà funcions paramilitars als vigilants i, amb això, es dóna entrada plena als mercenaris en aquelles guerrilles encobertes on l’estat espanyol no vol tacar-se directament les mans. Per a aquestes missions paramilitars ZP no necessitarà el control del Parlament atès que els mercenaris no són l’exèrcit en sentit estricte.

• Enfortiment de la relació entre la UE i la OTAN (neocolonialisme – imperialisme – ordre mundial).
  Per tal que la UE pugui desenvolupar una política de defensa i seguretat, la seva relació amb l’OTAN, i per tant amb els EUA, és primordial. L’acord conegut com "Berlín +", signat el 2003 per Solana i el llavors Secretari General de l’OTAN, Lord Robertson, estableix la naturalesa de la cooperació entre la UE i l’OTAN, permetent a la primera utilitzar els coneixements de planificació i els recursos logístics d’aquesta última. La UE i l’OTAN estan duent a terme operacions conjuntes a l’Afganistan.

La UE busca controlar el mercat energètic dels països magribins, grans productors d’hidrocarburs, electricitat i fosfats.
Algèria és el vuitè país del món en reserves de gas natural, el principal exportador del qual és Europa. Aquest fet, sumat a les reserves de petroli que té el país, el converteixen en un mercat molt cobejat per la Unió Europea, que cerca diversificar les seves fonts d’aprovisionament de gas (el 2015 importarà un 36% d’Algèria) i obrir més els mercats a les seves companyies energètiques. Per això, la UE ha inclòs el gasoducte Medgaz (participat per Cepsa, Iberdrola i Endesa), que unirà Algèria amb Almeria el 2009, en la seva llista de Projectes d’interès comú, juntament amb el Nigal, que portarà gas a Europa des de Nigèria a través del país magribí, projectes que s’uneixen a altres quatre entre el Magrib i Europa i als que injectarà 3.200 milions d’euros. Gladys Martínez López, Redacció Diagonal.

Acords de lliure comerç al Magrib.
La qüestió energètica ocupa un lloc important en els acords de lliure comerç, pactes que propugnen la privatització de les empreses i l’obertura dels mercats d’aquests països, amb economies poc diversificades (un 95% dels ingressos per exportacions d’Algèria vénen dels hidrocarburs), als productes i companyies europeus, i que s’engloben en el projecte d’impulsar una zona de lliure comerç entre Europa i els països del sud de la Mediterrània el 2010.
Mentre Repsol, Cepsa, Iberdrola, Endesa, Gas Natural o Aben (que construeix dues centrals de cicle combinat a Algèria i el Marroc), juntament amb desenes de companyies europees, nord-americans i xineses, fan negoci al Magrib i la UE planteja la interconnexió energètica de les dues ribes per a 2010 en termes d’intercanvi i interdependència, les poblacions locals pateixen la desestructuració de les seves economies, l’entrada massiva de capital estranger i no es beneficien dels diners generat pels seus propis recursos. El 2006, les empreses energètiques estrangeres van guanyar 6.000 milions d’euros a Algèria, i la companyia nacional Sonatrach (el gegants algerià dels hidrocarburs) 52.000 milions, però el nombre de persones sota el llindar de la pobresa ha pujat fins al 25%. Malgrat els acords signats per aquests països per interconnectar, els intercanvis comercials magribins no arriben al 2% de les seves exportacions. Quant al gas, només suposa l’1% de la balança energètica del Marroc, i Sonatrach no el proporciona ni a Marroc ni a Tunísia, països de pas de diversos gasoductes destinats a Europa.

Neocolonialisme nuclear.
En els últims mesos, el Magrib ha estat objecte de visites per part de caps d’Estat de diversos països europeus, desitjosos de signar nous acords. De moment, França s’ha portat una part del pastís. "L’energia nuclear és l’energia del futur". Així ‘venia’ aquest any Nicolas Sarkozy l’energia nuclear francesa a les seves antigues colònies Algèria, Marroc i Tunísia, a més de Líbia, en una gira per promocionar el seu projecte d’Unió per la Mediterrània. El tour es va tancar amb la signatura amb tots ells d’acords per al desenvolupament de l’energia atòmica i per a la futura construcció de centrals nuclears. Segons el periodista Fernando Casares, es busca "externalitzar” els riscos de l’energia nuclear. A la societat francesa això generaria un debat que no faria factible la instal·lació de més centrals. Llavors van als països del tercer món, on les normes no són exigents i les societats estan, d’alguna manera, desactivades. Aquests fet, posarà a aquests països sota dependència tecnològica i energètica de França i de l’empresa d’energia nuclear Areva.

Països sense drets, bons per invertir.
Durant els vuit anys de l’aplicació del Procés de Barcelona, la situació dels drets humans no només s’ha deteriorat notablement en la majoria dels Estats de la riba sud de la Mediterrània, sinó que l’acord d’associació ha contribuït fins i tot a reforçar simbòlica i políticament la credibilitat d’aquests règims al convertir-los en ‘socis’. La prioritat de la UE ha estat la qüestió econòmica i no el respecte als drets humans o la promoció de la democratització". Avui, que el Procés de Barcelona ha estat substituït per la Unió per la Mediterrània de Sarkozy, la situació no ha canviat, i els Estats europeus mantenen un doble discurs i segellen llaços d’amistat amb països dictatorials, desitjosos de fer negocis i d’implantar les seves empreses en uns Estats amb molt baixos costos, pocs impostos per a les empreses estrangeres i deficients drets laborals.
En aquest sentit i, vetllant pels interessos de més de 800 empreses espanyoles, Zapatero ha defensat la postura marroquina sobre el Sàhara ocupat, mentre Mohamed VI continua amb la repressió i la llibertat d’expressió brilla per la seva absència al Marroc.

Tot això, a més de tot el que ens amaguen, són arguments suficients per demanar la dissolució de la UE com a primer pas per a construir economies i models socials més justes i solidàries.

Exigim l’ eliminació dels exèrcits, dels i les Ministres de Defensa i de la Unió Europea per ser els artífex de tantes injustícies i perquè oprimeixen les aspiracions de llibertat i justícia dels pobles.

Ens declaram antimilitaristes i afirmam que un món sense militars ni armes seria molt millor que l’actual.